Unes paraules (escrites) sobre Taules de marbre

El següent text fou escrit per l’historiador pollencí Pere Salas Vives en motiu de la presentació de la reedició de Taules de marbre de Joana Serra de Gayeta  el passat 13 de novembre de 2020 al Club Pollença. El reproduïm íntegrament, agraint el seu esforç, així com les facilitats que van donar tant el personal del Club Pollença com l’Ajuntament de Pollença i la llibreria L’Ull Viu. 

Bon vespre a tots els assistents. Abans de res, he de demanar disculpes per no poder ser avui amb tots vosaltres. Em sap greu perquè no m’agrada incomplir la paraula donada i perquè hagués estat un plaer poder compartir amb Joana Serra de Gayeta la presentació d’aquesta reedició. I també poder donar les gràcies personalment a Bartomeu Canyelles i a la nova editorial Moll per aquesta iniciativa editorial. En fi, em sap greu no ser aquí, al Club Pollença aquest divendres 13 de novembre de 2020, per poder reviure una època històrica però que encara hem viscut i, per això mateix, prou estimada per a mi. Estic parlant de finals dels seixanta i de la primera meitat dels setanta del segle passat. De quan la “balquena” del primer boom turístic es combinà amb la crisi de 1973 i quan, en clau espanyola, es volia deixar endarrere una dictadura massa arrelada dins el pensament i l’ànima de molta de gent, massa gent.

Taules de marbre sorgeix precisament en la cruïlla que marca el 1968. Data mítica del desafiament per part d’una nova joventut d’allò establert i socialment acceptat; de la buidor d’un estat del benestar consolidat a Europa, considerat una cortina de fum per amagar la hipocresia d’una generació nascuda amb el feixisme. La qual, per afegitó, encoratjà les massacres d’Algèria o del Vietnam o, en els millors dels casos, va mirar cap a un altre costat. Eren els mateixa que s’abrandava contra el totalitarisme dels països de l’est mentre obviava les aliances amb les dictadures del tercer món, o del sud de l’Europa, com la portuguesa i l’espanyola. Contràriament, aquell jovent considerava que l’ombra del pla Marschall i de la Sisena Flota era massa allargada.

Ara bé, Espanya era diferent de l’Europa liberal i socialdemòcrata que tant odiaven els estudiants radicals de la Sorbona o del Barri Llatí. Era més grisa i feia més fred a pesar de la xafogor de la mediterrània. No debades era una dictadura. Tot plegat ho copsarà el lector des de les primeres línies del conjunt de relats curts que conformen Taules de Marbre i, també, a “Nosaltres esperàvem Mister Marshall”, ara convertit en un capítol més d’aquest llibre. Publicat el primer el 1974, després de guanyar el Premi Ciutat de Manacor, i el segon el 1976, traspuen un ambient de postguerra absent d’altres indrets del continent. Les conseqüències directes del conflicte encara se sentien dins les escoles i feien trontollar els cors de la gent. L’autora ens ho conta magistralment en el relat “Horabaixa”, per exemple. O en els traumes i pors que l’integrisme de monges i capellans inculcaven als nins del seu poble natal o l’internat de Ciutat. Així era Pollença, encara que no es nomeni ni una sola vegada en el llibre, com un exemple de tota Mallorca, en els anys d’obertura, de creixement econòmic exponencial i de balearització. Una illa on els pobles feien olor de sabó els dissabtes, la claror del sol definia els diumenges o, és clar, els dilluns feien olor de dilluns, tal com exposa Serra de Gayeta a “Primeres llibertats”. Coincideixo plenament amb ella, tot i que cap llibre d’història en parli.

Però Mallorca (i Barcelona) també s’amarava dels nous corrents culturals que recorrien Occident. En cada un dels relats es ventila el pessimisme generacional propi del fracàs de l’anomenada revolució juvenil. Un fet més propi dels setanta que no de la dècada anterior, ara que l’atur i l’estanflacció s’havien convertit en els nous paradigmes dominants. El creixement econòmic que ho havia justificat tot, ara patia la major recessió viscuda des dels anys trenta. “L’estiu s’ha acabat, definitivament” evoca aquest moment de crisi. Semblava la fi d’un món que, com reconeix l’autora, no va realment acabar, la qual cosa no exonera la compulsiva recerca del benestar i l’hedonisme de ser un dels mals de l’època. Així, a “La residència”, on es fa evident la soledat damunt els ulls, ens trobam amb un dels relats més colpidors contra uns adults que s’estimen més el dia a dia que no els pares entrats en la vellesa. I tot sense escarafalls, amb la tranquil·litat d’una narració que sembla apuntar sense disparar. Allà queden els personatges de cada generació habitants mons propis, sense interferències però incapaços de canviar, ni ho pretenen. Es diria que resten resignats a l’única existència realment possible però en la que no ens hi sentim còmodes, no ens agrada. La conclusió de “Sents el darrer minut dins tu” sembla anar pel mateix camí, però la separació no és entre generacions, sinó de gènere. Connectant amb el nou feminisme dels anys seixanta, l’autora al·ludeix a una institució, el matrimoni, que separa i engrillona més que no allibera, especialment a la dona.

Tot plegat, provoca que Taules de marbre desprengui un flaire nihilista, existencialista. Una flaire que esdevé gairebé explícit a “Veuràs volar les papallones” o, fins i tot, a “S’obren els ulls”, per mi dos dels millors relats del conjunt. Aquí ens qüestionem si és la visibilitat de l’entorn allò veritablement important o, al contrari, ens impedeix copsar com és realment el món? Estam massa capficats amb una mirada que ens aliena d’allò més profund, de la veritable i platònica essència de les coses. Sembla una pregunta transcendent per a l’autora i per a mi també.

Però el nihilisme pot prendre formes molt més banals però no manco reflexives. És el que trobam en el text que dona nom a l’obra. En uns pocs paràgrafs, evoca la solitud i els anhels frustrats que es conjuguen a les taules d’un bar, dels bars. Així mateix, m’agrada quan els abrics banyats per la pluja i els jerseis amb coll pujat, definits com l’uniforme nacional dels anys setanta a “Sents el darrer minut dins tu”, significaven, també, el final de l’època estival. M’identifico amb definicions com aquesta. Així com en la concepció de l’estiu amb data de caducitat. Un temps de parèntesi, de noves coneixences i d’aventures normalitzades amb l’Europa del moment, un moment d’evasió malauradament temporal i interromput per l’hivern i el retorn a l’escola. Un estiu on el Moll, en majúscules i sense tampoc ser esmentat, és el gran protagonista. Fins i tot dona cabuda a la imponent esquadra americana. Esquadra que també sura, mai més ben dit, a moltes planes del llibre de Serra de Gayeta. No per casualitat, el darrer capítol “Nosaltres esperàvem Mister Marshall” té els americans com a grans protagonistes. Bé, això és una veritat a mitges. Realment, aquest relat, el més llarg de tots, com era previsible en tractar-se d’una narració concebuda i publicada en solitari, dissecciona, amb un cert toc costumista, el pas de la infantesa a la majoria d’edat, passant per l’adolescència. Un altre cop l’escola i la Plaça (així, sense nom però inevitablement de Pollença) esdevenen llocs taumatúrgics, capaços d’operar miracles terrorífics o amorosos. Però, un cop més, les aparences enganen. Són els americans reals o simples figures sobre el cel·luloide? És just i desitjable aquest emmillarament que ens aliena de la realitat?

No ho sé i no sé si l’autora ens ho vol desvetllar. De fet, un dels grans mèrits de Taules de marbre és fer-nos entendre que no tot té resposta, ni cal que en tingui. Diria més, fins i tot és preferible, quan les coneixem, saber-les guardar ben amagades, com aquells secrets que ens ajudaran a ser lliures.