El secret que s’amaga rere “Màrius”

Màrius, el llibre més controvertit de la llarga trajectòria d’Antoni Serra, amaga un secret entre les seves pàgines. Ha estat arran de l’imminent retorn d’aquesta obra a les llibreries quan l’escriptor solleric ha desvetlat un dels seus majors misteris: la persona que inspiraria el personatge del professor Màrius Andrade, aquesta barreja de savi, foll i diable que tracta d’esdevenir el redemptor modern de l’impossible.

Segons Antoni Serra, el personatge s’inspira en una figura real, la de Miquel Àngel Colomar Moyà (1903-1970), periodista, poeta, dibuixant i crític d’art. Tan forta fou la petjada que li deixà Colomar que, a principis del nou segle, arran de la reedició de la novel·la Polly quiere una galleta, Serra volgué homenatjar la seva figura amb un extens estudi preliminar per oferir una visió personal –i intransferible– sobre una figura per ventura injustament oblidada.

Durant els seus primeres anys, Colomar alterna estades a Palma i Eivissa –d’on procedia el seu pare–, evidenciant una forta inclinació per les lletres, l’avanguardisme i l’art ultraista. Col·laboraria amb una llarga llista de mitjans, com les revistes Baleares, Brisas i La Nostra Terra o el noticiari El Día, on s’encarregava de les pàgines dedicades a la literatura. Amic de Gabriel Alomar, Bartomeu Rosselló-Pòrcel o Gabriel Fuster Mayans “Gafim”, inicià un període de creació poètica que va des de 1923 fins 1936, any en què es convertiria en un dels signants de la Resposta al Missatge dels Catalans.

En un període tan incert com el que succeeix al cop d’Estat de 1936, Colomar havia quedat assenyalat i repudiat per la seva filiació política: durant la Segona República havia estat funcionari de l’Ajuntament de Palma i, des de 1933, exercí de secretari particular del batle Emili Darder, assassinat pels falangistes el febrer de 1937. Empresonat a Can Mir –des d’on escrigué el poema “Cançó de guerra”– seria apartat del seu ofici durant gairebé dues dècades: vint anys en els quals hagué de guanyar-se la vida treballant en una fàbrica de producció lletera. Tot i així, continuà escrivint narracions tan sorprenents com Polly quiere una galleta –potser una de les obres més insòlites de la narrativa illenca de la dècada dels anys quaranta– o els assaigs Archie Gittes. Notas para una biografia crítica (1947, publicat per l’Editorial Moll) i Tito Cittadini, apuntes para un interpretación crítica de su obra (1956).

Hagué d’esperar pacientment fins al 1957 per poder a exercir l’ofici per al qual havia nascut, tot i que hauria d’emprar diferents pseudònims per ocultar el seu nom real. Fou a la redacció d’Última Hora on Colomar i Serra es conegueren. El jove escriptor quedà captivat davant la personalitat d’un home que havia estat derrotat però que, malgrat tot, havia aconseguit treure cap recuperant el seu prestigi com a periodista i crític cultural. Des d’aleshores, diferents projectes –exposicions, articles, reedicions- s’han encarregat de reviure la seva memòria i llegat.