Pau Faner i alguns mots sobre “Barba-rossa”

Intervenció de l’escriptor Pau Faner a la presentació de Barba-rossa de Joan Pons, el passat dilluns 21 d’abril, a la Sala de Conferències del Claustre del Carme (Maó).

Amics, en Joan Pons publica una reedició de Barba-rossa, de la mà de la Nova Editorial Moll i això és festa grossa. Enhorabona.

Publicar un llibre no és una cosa fàcil avui en dia. Primer cal que el llibre sigui bo, i vos ben puc assegurar que Barba-rossa ho és. És un llibre molt bo, que deu haver portat de cap a l’autor una bona temporada, a l’hora d’escriure’l. Ja se sap que una de les coses principals, en embarcar-se a fer una novel·la, és mantenir el to des de la primera fins la darrera retxa. Però abans de mantenir el to, l’has de saber trobar. I en Joan Pons va trobar, també, una estructura “nova”, a base de petits paràgrafs que conformen un mosaic narratiu complet, de manera que quan el veus de lluny, quan llegeixes l’obra en el seu conjunt, domines tot el dibuix, tota la pintura d’una novel·la situada en el marc històric de l’assalt a Maó per Barba-rossa, escrita en un to poètic, concís, sense que hi sobri ni hi falti res; una història amb els elements de fantasia i acció propis de les bones novel·les d’aventures, ben treballada –treballada amb amor, amb vocació d’escriptor–, ben documentada i experta no ja en les fetes dels germans Barba-rossa, sinó també en una cosa que sorprèn –almenys em sorprèn a jo–, en l’erudició entorn dels ocells, en l’art dels ocellaires. Déu meu, quina feinada que hauria de fer jo, per escriure una cosa així! I la part dels ocells, l’hauria de confiar a en Joan Pons.

Barba-rossa és una gran novel·la. Diuen que no hi ha gaires temes de novel·la, que els humans som tan limitats que sempre donem voltes als  mateixos motius, els mateixos anhels, les mateixes frustracions. L’encert d’una bona novel·la, doncs, és escriure-la de manera personal, d’una manera que no l’ha escrita ningú abans, i com que Barba-rossa compleix amb escreix aquest requisit, no em sap cap greu afirmar que es tracta d’una gran novel·la. És també una novel·la entretinguda, com cal que siguin les novel·les d’aventures, té una delicada percepció romàntica –la qual cosa també forma part del gènere–, té una fantasia exquisida, sense carregar les tintes –i això que era bo de fer carregar-les, tractant-se dels sanguinaris germans Barba-rossa. Repetesc, enhorabona a en Joan Pons, i a en Tomeu Canyelles i la Nova Editorial Moll per publicar-la. Enhorabona per incloure elements que enriqueixen el text de les primeres edicions: el magnífic pròleg del propi Tomeu Canyelles, l’epíleg del sempre incisiu, sempre clarivident Miquel Àngel Casasnovas, l’aportació d’Andreu Murillo a través de Núria Seguí… Molts d’encerts en una època difícil com és aquesta; for the third time, enhorabona! És clar que no té gaire mèrit dir ara que es tracta d’una bona novel·la quan Barba-rossa ha fet un llarg recorregut en català, rus i castellà, i ara està preparada per arribar molt més enllà.

Però he començat dient que publicar un llibre no és cosa fàcil avui en dia. No ho és. Ara diuen que hi ha unes quantes vacunes contra la Covid 19, però ningú diu que s’hagi ideat cap vacuna ni cap remei contra l’apatia de la nostra gent a l’hora de llegir un llibre. Un llibre. Hi ha molta gent que no ha llegit un sol llibre en la seva vida. Essent així, com poden apreciar el regal per als sentits que és una novel·la com Barba-rossa? No poden. Molta gent es passa l’estona apreciant foteses de no res i es perd les coses bones de la vida, com és ara la lectura. Llavors, a la crisi general s’afegeix la crisi editorial; no és que la provoqui, però s’hi afegeix. Sempre he trobat excessiu que per vendre uns quants exemplars d’un llibre hagis de fer una presentació, i més encara que per vendre molts d’exemplars hagis de fer moltíssimes presentacions. Ofici? Presentador. Ah, em pensava que jo era escriptor, que allò que m’agradava era escriure! Però a aquest desinterès que dic, ara s’hi afegeix la pugna entre l’edició digital i el paper. Mai no ha estat més barat llegir llibres bons. Les edicions digitals dels clàssics són sovint gratuïtes. Però, ah!, ja no fan polit als prestatges i t’has de prendre el temps de llegir-ho lletra a lletra, pàgina a pàgina, tot i que alguns llibres, com Barba-rossa mateix, compten amb edicions en àudio on un locutor te’ls llegeix amb bona entonació i bona veu.

Fa temps que vaig conèixer en Joan Pons. Era un alumne dels qui venien de Ferreries a l’Institut Josep M. Quadrado, on jo donava anglès. Un al·lot seriós, de ment desperta i mirada intel·ligent. Ja sabia que escrivia bé quan vaig descobrir una narració seva als premis que el diari Menorca organitzava cada any per Sant Jordi. Els altres membres del jurat em van dir que no havien trobar res que els agradés, que no hi havia cap narració que destaqués, que denotés una especial habilitat de narrador. Jo vaig dir, que vos heu llegit aquesta? Està plantejada amb tots els requisits d’una bona peça narrativa, té personalitat pròpia, llenguatge propi, una visió del món particular i ho conta com ho ha de contar: a través d’una història. Llavors van obrir els ulls i va guanyar. Va resultar ser obra d’en Joan Pons.

Aquí ho teniu. Llegiu Barba-rossa, si no l’heu llegida ja, i us adonareu que tenc raó. Que en Joan Pons és un bon escriptor, com ja ho era a la primera narració que li vaig llegir i com ho ha demostrat en la seva ja llarga trajectòria.

Aquesta publicació ha estat subvencionada pel Departament de Cultura, Patrimoni i Política Lingüística del Consell de Mallorca.