Biel de Sa Costa, aquest era –i és– el meu malnom. Vaig deixar l’escola devers els dotze anys, de cop; avui en dia seria impensable fer això a un infant però aquells eren uns altres temps en què ens havíem de guanyar la vida com fos. Va ser quan vaig entrar a la impremta del poble, on feia de caixista i d’on sortia el setmanari Andraitx. Aquella feina m’ensenyà moltíssim, molt més que qualsevol dels mestres nacionals que teníem en aquells moments a les escoles.
Era molt jovenet i ja estava a les cuines del restaurant Dólar, a l’actual Plaça Weyler, a l’Hotel Fénix… Tenia quinze anys i estava entre dos mons, el d’Andratx i el de s’Arenal. He de dir que aquestes primeres experiències no em marcaren molt, el que sí em va influir va ser anar a treballar a Paguera. Allà vaig veure i viure moltes coses que, anys després, reflectiria a Corbs afamegats. Puc dir que sí, que aquella novel·la tenia una forta base biogràfica; no vull dir que hi hagués coses que necessàriament visqués jo, però sí diferents persones del meu voltant.
Malgrat que als hotels hi havia molta feina, vaig començar a col·laborar amb alguns mitjans pel simple gust de fer-ho. Escrivia per a l’Andraitx; feia de corresponsal per a Diario de Mallorca i Ràdio Popular. Em pagaven, no molt, però qualsevol duro de més era un bon ajut. A mi mai m’ensenyaren a escriure en mallorquí, però el vaig aprendre poc a poc, de la forma que podia. A la impremta ens arribaven textos de gent que sabia de lletres, com en Baltasar Porcel. Jo simplement em dedicava a observar. Com dic, va ser un llarg aprenentatge. Al nostre poble no hi havia massa gent que escrigués, per no dir ningú. En Baltasar no és que m’animés a escriure: ell, directament, creia en mi. «Per què no proves d’escriure, Biel?». Així que vaig començar escrivint coses molt petites: notícies del poble, informacions d’esports… I és així com, un dia, et poses a escriure: primer una notícia, llavors un conte, després una novel·la…
Corbs afamegats començà com un simple exercici literari que poc a poc va anar evolucionant fins a convertir-se en allò que va ser. No tenia massa eines per fer-lo, ni tan sols un diccionari normatiu com el d’en Fabra. De fet, hi havia moltes paraules que jo les deia d’una manera i que pensava que no eren correctes. En parlàrem al seu moment, amb en Josep Maria Castellet d’Edicions 62, perquè haguérem de fer canvis respecte al llenguatge original; per exemple, a un fragment jo volia dir que «el batlle és un pillet» i no «el batlle és un lladre». Al principi del llibre diu que el personatge de na Llúcia tenia cara de «salvatgina», quan jo hauria volgut dir «moixeta».
Corbs afamegats responia a observar tot allò que passava al meu voltant. Quan la gent escrivia sobre els turistes, els hotels, els forasters i tot això se n’anaven cap a les bardisses amb històries rares i romàntiques. Estaven molt ben escrites, sí, però no partien d’una vivència directa de tots aquells canvis. Andratx havia canviat. La gent havia canviat. Havia arribat molta gent de fora sense cap dobler, amb una mà davant i l’altra darrera, i que després es ficaren a política per fer quatre duros, no per ideologia.
Per tant, vaig escriure sobre el turisme i els forasters perquè aquell era el món que coneixia i que m’havia tocat viure.
En aquells moments llegia molt a Cesare Pavese. La seva obra m’entusiasmava: La lluna i les fogueres (1965), El bell estiu (1967), que té un pròleg magnífic d’en Porcel… Tot el que sortia d’en Pavese passava per les meves mans i per això hi ha vàries citacions al principi de Corbs afamegats. Jo era una persona que havia llegit poc, així que quan trobava algun autor que m’agradava es convertia tot d’una en una mena de referent. En tenia d’altres, també, com en Salvador Espriu, en Joan Oliver, el mateix Baltasar…
Vaig tenir enllestir el llibre. Vull deixar clar que per a mi no era més que un exercici d’estil, però m’animaren a presentar-lo al Premi Ciutat de Palma. Jo estava convençut que no el guanyaria i ni tan sols vaig anar al sopar oficial que feien les autoritats municipals amb els participants. Llavors en Llorenç Villalonga i en Gabriel Fuster Gafim digueren que Corbs afamegats era la millor novel·la que s’havia presentat aquell any.
Va costar que aquella novel·la fos publicada. Vegem-ho, jo havia guanyat el 1970 i el llibre gairebé aparegué a principis del ‘73. Crec que a Edicions 62 li va costar donar-li una sortida perquè, en aquells moments, les editorials anaven fluixes de doblers, no hi havia ni subvencions ni la tecnologia que hi ha ara a nivell d’impremta. Tot implicava molt més temps, esforç i dedicació. Ara crec que és molt més senzill, perquè hi ha molts de professionals especialitzats: hi ha com una gran indústria… Però, abans? Treure un llibre costava sang i suor. Una de les primeres sensacions que em provocà Corbs afamegats, un cop el vaig tenir a les mans, era que la portada no agradava gaire, ni a mi ni a ningú. Encara ara no m’agrada. Ni sé qui és la persona que hi apareix retratada, però volia representar un foraster amb les maletes, preparat per dirigir-se a alguna banda de la costa. A mi m’hauria agradat veure una altra cosa més representativa de la trama, com un hotel o una platja.
Aquella victòria, clar, va ser un estímul per continuar escrivint. El mateix any del Ciutat de Palma vaig guanyar el Premi de Narrativa de Campos amb L’home dels platerets:;al jurat hi havia en Damià Huguet, en Gori Mir, en Joan Veny… I algú més, crec. Era una historieta d’un transfons social molt senzill,le s aventures d’un home que guardava cabres i que tocava els platerets amb una banda de música. Record que li vaig donar el text a en Baltasar perquè el llegís i em va dir que era com un conte per a al·lots. Després em vaig posar a treballar en una altra novel·la, Els residus de la desfeta. Era una obra completament acabada, basada en la Guerra Civil i la repressió a Andratx; he de dir que els falangistes en varen matar un parell, però tampoc hi hagué el grau de repressió que patiren altres pobles de Mallorca. La vaig enviar a una editorial, però poc temps després vaig acabar destruint-la. Havia descobert altres autors, com Alejo Carpentier; estava capficat amb altres lectures i ja sentia que no em representav, per això, la vaig cremar i no record massa detalls sobre el seu argument.
Després vaig fer un llibre de contes que es deia Enmig de la vila, que vaig presentar al Premi Víctor Català i que va fer segon. Al jurat hi havia gent com en Víctor Mora o en Josep Maria Espinàs. Els va agradar, però a Barcelona difícilment podies editar un llibre si no tenies un poc de nom. Havies de ser qualcú i els mallorquins que triomfaren a la literatura era gent que se n’ havia anat a Catalunya a fer carrera. Aquells anys havien aparegut en Gabriel Janer Manila, n’Antònia Vicens, en Guillem Frontera, na Maria Antònia Oliver, en Llorenç Capellà… Ells era gent propera a Josep Maria Llompart, que actuava com un model d’inspiració. Anaven a les tertúlies i conferències; es movien amb gent del món editorial, del periodisme i la cultura en general… Jo, en canvi, vivia una realitat allunyada d’aquella Palma. Seguia a Andratx, on tot era més solitari. El Premi Ciutat de Palma no canvià la meva vida, jo continuava fent feina a les cuines dels hotels.
A mitjans dels anys setanta vaig començar a treballar en una altra novel·la, Clam del desgavell i l’enyorança. La vaig presentar al Premi Prudenci Bertrana. Aquell any (1975) va guanyar en Baltasar Porcel amb Cavalls cap a la fosca; en Jaume Fuster va fer segon amb “Tarda sessió contínua”. Jo vaig quedar tercer. Va estar molt bé, veure dos andritxols entre els tres primers del certamen. Record que poc temps després algunes persones de Catalunya es van interessar en el text, com en Francesc Candel –que treia llibres sobre els xarnegos a Barcelona– o n’Alfons Carles Comín, n’Ignasi Riera… Em contactaren de l’Editorial Laia, que havia tingut molts de problemes amb el règim; era una gent molt polititzada i tota la qüestió social els interessava molt. Publicaren també obra d’altres autors mallorquins, com na Carme Riera o en Guillem Frontera.
Clam del desgavell i l’enyorança va ser publicat com d’una forma molt atropellada, tenien un parell d’edicions en marxa i molta pressa per publicar-les. A nivell de correcció hi vaig trobar moltes errades i, d’altra banda, aquella portada em semblava dolenta. Ja sé que sóc molt crític i pareix que res em va bé, però també he de dir que va representar una gran satisfacció veure aquella obra publicada. En aquell moment tothom esperava llibres del nivell d’en Porcel o en Villalonga; hi havia com a molta exigència damunt d’aquesta novel·la. Era un moment en el que la democràcia era una realitat imminent, la societat havia canviat i els arguments a la literatura eren diferents. De sobte, escriure sobre allò quotidià havia deixat de ser important. Per això crec que no va tenir gaire difusió. Anys després, quan Laia va tancar, van ser destruïdes moltes còpies. Per això, molta gent no sap que jo vaig arribar a treure un segon llibre.
Després d’aquella segona novel·la vaig desaparèixer del panorama literari. Se’m va aturar l’aixeta de la inspiració. A casa continuava escrivint, però sense la intenció de publicar-ho. Cap editorial, cap director literari va contactar-me per demanar si tenia res nou, jo tampoc vaig fer cap passa per presentar una novetat. Aquella situació em dugué a explorar altres interessos. Me’n vaig anar un parell de temporades a Suïssa i vaig quedar frustrat en comprovar l’envergadura d’aquell món que hi havia fora de Mallorca.
A mi sempre m’ha molestat que diguin que sóc periodista o escriptor. I m’enfad, perquè no sóc ni una cosa ni l’altra i no em puc identificar amb la imatge que projecta de mi. Que diguin escriptors als que realment ho són, en Porcel, en Janer Manila, na Vicens…
Un autor outsider? Pentura sí, no ho sé. En Baltasar escriví al pròleg de Corbs afamegats que a mesura que passés el temps en Gabriel Tomàs, escriptor, engoliria en Biel de Sa Costa, persona. Idò no. Vaig continuar fent la meva vida, amb les meves idees… Escriure –o, al manco, escriure bé– no és fàcil, costa molt, implica disciplina i et roba temps de la vida. Era això el que volia per a mi?
Anotacions de la conversa entre Gabriel Tomàs i l’historiador Tomeu Canyelles a Andratx, el 14 de gener de 2020.