Els miracles i espectres de Joan Barceló

Per ventura manca una vida sencera per aprendre a escriure com Joan Barceló i Cullerés (1955-1980); dècades senceres d’aprenentatge, prova i error fins arribar a assolir la seva precisió poètica, els insòlits giravolts dels seus textos, la profunditat simbòlica o, senzillament, la potència de les imatges que desprenen els seus escrits: textos breus, poemes, contes i narracions que l’han convertit en un autor tan prolífic com desconegut.

La seva fou una vida curta i intensa, sempre dirigida a la creació. Abans de la literatura hi havia la pintura: una obra surrealista que itinerà per diferents ciutats catalanes i que marcarien la seva dèria pels cal·ligrames i els poemes visuals. Beuria de Joan Salvat-Papasseit; de Lautréamont i Charles Baudelaire; de San Juan de la Cruz, Josep M. Folch i Torres o del gallec Manuel Antonio; així, fins a la irrupció de la seva primera obra, Obres completes. Volum XXVIII, Que no sigui res (1975), punt i inici d’una intensa trajectòria literària estibada de guardons i obres pòstumes: Que comenci la festa (1980), El somni ha obert una porta (1981), Estimada gallina (1981), Pare de rates (1981), Un drapaire a Nova York (1985)…

Dintre d’aquesta producció, Miracles i espectres (1980) hi té un lloc especial. “Tinc a les mans un llibre com una petita joia i al pit l’emoció d’haver descobert un tresor amagat”, escriu la periodista Bel Zavalla (VilaWeb) en referència a un recull de relat breus gairebé llegendari en el qual l’autor imita la parla de la baixa Noguera. Publicat originalment per l’Editorial Moll pocs mesos després de la mort de Barceló, l’obra ha estat posteriorment reivindicada mitjançant les reedicions de La Magrana (1998) i l’Editorial Fonoll (2020).

Aquest conjunt de narracions d’ambientació rural –el mite de Vacalforges– i tints de comèdia surrealista foren encapçalats per un pròleg del manacorí Miquel Àngel Riera, que recorda els seu encontre amb el jove a la trobada d’escriptors catalans al Monestir de la Reial el 1980:

“Se’m presentà un home jove i alt, amb barba, mig greco i mig beat. Vestia, amplíssima, una camisa gurú i mirava d’una manera personalíssima com si, en comptes d’ulls, al bell mig de cada conca hi dugués una gota tremolosa de mercuri blau. “Som en Joan Barceló”, digué, segur de l’èxit d’aquella afirmació inesperada. I ja tot fou un miracle i l’espectre de l’alegria començà a expandir”.

Quatre dècades després d’una mort sobtada a conseqüència d’una aturada cardíaca, reivindiquem amb força, contra l’oblit, el seu immens llegat. Serveixi com a recordatori del seu mestratge literari aquest breu text –“Mor vestit de seda, el dia, de seda i de vernís”– que obre, talment com un encanteri pagà, els seus Miracles i espectres:

Mor vestit de seda, el dia, de seda i de vernís

De color de pelfa negra perquè el pagès ha cremat la rastolla. Lo terròs, de bon matí estrenat, és vellut misteriós clapat de palla cendrosa i grisa, vellut que la mà del vent serè allisse i pentine.

Los pagesos s’han alçat amb la lluna destenyida, quan la fresqueta de la marinada era bona per cremar palla i rastolla. Lo cel tenyit de lila i de fum denunciae el rumrumeig del foc. Però un alzinar farcit d’arbres morts era a tocar del tros i el virus de les flames l’ha mossegat, l’ha rostat i el turonet sencer s’encèn que s’encèn. I la lluna sense tint es desfà per la trena de l’horitzó. Lo bosc s’embaume de foc i de fum, les guineus fugen pregonant la desfeta: l’incendi dels arbres val per un sac de tronades. Ho saben les bèsties i els pagesos. Vesse color morat, pasta moradenca, lo cel, vermell de flama viva i blau estrenat de matí. Lila que preconitze penitència i enterrament.

Han rosegat mig bosc, les xarpades del foc i la manota del vent, i ara un paisatge infernal guarnix los xisclets de les bestioletes del matí. Les garses, negre iridescent a les plomes, són les úniques bèsties que complementen lo vellut negre, los arbres retuts, les bardisses de ferro carbonitzat. Les garses són los dimoniets del rastoll cuit. Silenci esqueixat. Silenci.

Tots los personatges processonen gairebé ran dels astres, de lluny els diríeu encaputxats, arbres desfilant, ombres amb pampallugues. Aquests espectres enterren lo dia, desen los raigs de llum lluenta al gorg més pregon de la serralada, tapen les hores amb seda blanca i les pinten de vernís.

És per això que mor vestit de seda, el dia, de seda i de vernís. I un pollancre grassonet assenyala el camí del silenci esbotzat. 

Troba el llibre aquí.