Missa Pro Carnavale Mortis I. Introitus

En aquest poemari-missa l’amor i la mort es presenten com a dues cares d’una mateixa moneda, on l’un emmascara l’altre i l’amor és la disfressa de la mort, el carnaval de la mort. És una missa de difunts, però alhora és una missa a favor de l’amor, malgrat la seva força destructora, malèfica i sagnant. Segons la poètica de l’autor, «si la poesia és el mirall de l’ànima, a mi m’ha engolit el rostre que em reflecteix el silenci del mur que la basteix. Fondejar l’imperi del far obscur germinat dins la vall pregona de l’ésser i saquejar-ne la veu a l’altar de la temença. Amputar el palau de la gènica natura i lliurar-se a l’abisme de l’amor etern».

És quan ric, que ploro.

D’amor sóc pallasso.

Ja no sé si moro

pel verí que empasso

o neixo a la tomba d’aquest escorpí:

l’aresta del rombe

d’un foc assassí.