Presentació de “L’afortunada vida de Martí Olivar”, de Josep M. Quintana (Palma, 29 de novembre de 2023)

Presentació de “L’afortunada vida de Martí Olivar”, de Josep M. Quintana (Palma, 29 de novembre de 2023)

Rafel Puigserver, acaba de fer una excel·lent aproximació al context històric de la novel·la de Josep Maria Quintana. Perquè L’afortunada vida de Martí Olivar, com la majoria de les novel·les de l’autor, és una novel·la històrica acuradament referenciada.


Sovint es diu dels assaigs en general, però sobretot dels històrics, que es llegeixen com una novel·la, volent significar que són entretinguts, que tenen un discurs narratiu, una trama i uns personatges psicològicament ben dibuixats. Doncs bé, podríem dir –mutatis mutandis– que aquesta és una novel·la que és llegeix com una crònica o assaig històric; és a dir, una interessant ficció inserida en un context històric ben definit i documentat.


En efecte, l’interès de l’autor per la història fa que, al marge del retrat dels personatges, de la trama narrativa, i d’allò “novel·lesc” de les situacions, hi ha la pretensió de retratar una època des de la dinàmica i la perspectiva d’aquesta època – segle XIX–, en un doble i diferenciat espai: els dels negocis privats, en especial els relacionats amb el tràfic d’esclaus, i el de les polítiques colonials i metropolitanes directament o indirectament associades.
Perquè aquesta és una novel·la sobre una època, i sobre un comportament consentit per uns i estimulat per altres, com és el tràfic i explotació d’esclaus, consentit i estimulat fins i tot molt després de les successives declaracions abolicionistes.


La manera elegida pel narrador per contar-nos la vida de Martí Olivar és la retrospectiva. I pel fet que estigui escrita des de la rememoració, des de la part final de la vida del protagonista, ja se’ns fa evident que, en efecte, la vida de Martí Olivar està sent i acabarà sent afortunada.


Aquesta afortunada vida del títol de l’obra juga amb una certa amfibologia: la vida de Martí Olivar és i serà afortunada, però no tant en termes de reeiximent humà, personal, d’això que alguns continuen dient “realització” –una vida realitzada–, o el que suposa el fet de trobar un sentit profund o transcendental a la vida. No, no es tracta d’aquest tipus de fortuna, sinó més bé de l’assoliment de reptes socials, de posicions d’influència i de l’amassament d’una gran fortuna. Per dir-ho ras i curt: la fortuna d’amassar fortuna.


Però és que en aquesta novel·la, la fortuna –o l’èxit– no només és la de Martí Olivar, sinó que ja ho era de son pare, de qui es diu: “que havia exercit el cors amb èxit”, o el de Miquel Vidal, cosí de la mare i “padrí” putatiu de Martí, que va arribar a fer un petit imperi naval. I tots assoleixen l’èxit partint des de baix: mariners, mossos, etc. Això sí, sense mirar prim. L’ambició sense manies. És sabut que darrere les grans fortunes, sobretot les que es fan ràpidament, hi sol haver grans abusos i irregularitats.


Sobre el fons històric esmentat i aquest ambient de consecucions i guanys, es construeix el personatge principal; com ja he dit: un home fet a si mateix des del no res impulsat per l’ambició i la manca d’escrúpols. Ja de bon començament se’ns adverteix per boca de Miquel Vidal que: “… cal que desterris la por del teu univers vital i que t’oblidis de la misericòrdia.” (19) i afegeix: “no t’arrufis davant les dificultats i (que) els escrúpols no et travin” (19).

I aquesta consigna es repeteix fins a tres vegades perquè quedi ben gravada: “…dues de les virtuts principals de qualsevol home de negocis –i això s’exigeix encara més si parlem del tràfic– són la manca de por i de misericòrdia.” I encara rebat: “et vaig convidar a no menystenir la hipocresia…” (31). “Ni por ni misericòrdia” (48). Hipocresia i manca d’empatia.


Totes aquestes influències van configurant la personalitat de Martí Olivar i la seva manera de relacionar-se amb el món en general i amb el seu món en particular.


Es poden identificar tres moments en aquesta mena d’arc de transformació del personatge protagonista:
En un primer estadi (fins a 1828), encara es mostra ingenu, però ja atent a les oportunitats. Moment en què queda sorprès i corprès davant el primer contacte amb el tràfic: “posa cara d’espant”, se’ns diu (17). És a dir, en Martí no és un malànima, no és malvat, ni un depravat; és un mariner normal que ha après a navegar amb son pare i després amb el seu germà i que deu tenir els principis propis de la gent normal d’aquell temps, amb el sentit innat d’una certa justícia, ni que sigui “supervisada” per Déu i els seus profetes i acòlits.


Un segon temps, un temps ple d’acció, dilatat i intens, és el del lliurament al tràfic d’esclaus i el de l’adaptació a les seves lleis internes. És aquí que assimila primer, i exerceix després, coses com que “un sol èxit és de tal envergadura que permet quatre fracassos” (21), tant és el guany que s’obté de cada un. O que una activitat com la seva li permet “donar-se tots els capricis i alhora mostrar-se generós” (19) És aquesta doble moral que li serà tan útil en el futur. És aquí que aprèn a justificar-se i racionalitzar els seus actes, com quan està convençut que “per penoses que fossin les condicions (dels esclaus) sempre eren millors que les que suportaven als seus llocs d’origen” (23) I així fins que comencen els corrents abolicionistes (1860).


El tercer temps en aquesta transformació, és el de la recollida i gaudi de les recompenses socials i institucionals. És el temps on es permet, on es pot permetre representar el paper d’un abolicionista des del seu càrrec de senador, (1864), tot i que encara segueix beneficiant-se indirectament d’aquests negocis, fins al final. (Doble moral; o, millor dit, doble immoralitat).


Tota aquesta transformació ho és en les accions públiques més que en el si de la seva consciència; la ductilitat del personatge és la de l’adaptació a les circumstàncies per tal de continuar viu en les seves ambicions; és a dir: no és que no tengui sensibilitat, és que la relativitza, la racionalitza i, sobretot, l’adapta a la seva ambició. “No, aquesta no era la vida que Martí ambicionava –ens diu el narrador–; volia fer-se ric… admès en els cercles influents… i res (d’allò del tràfic) li atreia… però veia clarament que exercir de negrer era necessari per progressar en el llarg camí que havia decidit emprendre.” (44)


És aquesta dualitat hipòcrita: d’“imatge pulcra i venerable” mentre que segueix amb els negocis que tants beneficis li continua donant. (57). De fet, es farà a un costat per no embrutar-se les mans que continuen omplint-se de guanys i privilegis. Per això, deixa de figurar com armador i fa ús d’homes de palla per mantenir el negoci. (58)

Tan lluny arriba el seu cinisme que, ja anomenat senador, des de la tribuna del senat, ell mateix arriba a afirmar que amb el projecte de Cánovas “s’acabarà d’una vegada per totes aquest tràfic d’éssers humans que tant dolor ha causat a milers d’homes i dones i que, pel fet de ser desconeguts i, per tant, anònims, no deixa de ser contrari a les exigències cristianes de la caritat” (60-61). Cinisme pur.


I si té algun rampell de culpabilitat, aquests dubtes o moments de consciència ètica sempre els resol racionalitzant, o llançant-los al racó de no pensar.


Amb aquesta descripció que acab de fer del personatge, tot induiria a agafar-li mania, a odiar-lo, i que el narrador ens ho facilitàs amb la seva intervenció.


Un dels grans reeiximents de la narratologia, si no el més important, és el descobriment del narrador. El narrador no és –necessàriament– l’autor, sinó que l’autor crea un narrador, un relator amb criteri i veu pròpia, qui, al capdavall, és el responsable d’allò que es conta però, sobretot, de com es conta. També és qui dona la paraula als personatges quan dialoguen, quan escriuen cartes o quan manifesten les seves idees.


El text està escrit en tercera persona per un narrador omniscient, la qual cosa li dona una aparença d’objectivitat, d’imparcialitat. Però aquí, el narrador només és objectiu i imparcial aparentment. Perquè gairebé tota la narració està feta des del punt de vista del protagonista, com quan fa seus els dubtes del personatge: “Com havia d’haver actuat? Va ser correcta la decisió que va prendre?, es demana. (71)
O quan davant un conflicte (en relació al seu fill Billy, tengut amb l’amistançada Clara) assumeix la responsabilitat pecuniària, però no la moral i molt menys l’emocional.


O quan a resposta a un personatge que li etziba: “hi ha coses que un home, per bèstia que sigui, no pot fer (es refereix al fet d’abandonar els fills), ell contesta: “ets un sentimental” (80). Com si tenir consciència fos una debilitat sentimental.
O encara quan adjectiva d’una determinada manera els fets objectius: Per exemple, quan parla de “frenar la follia antiesclavista” (193).
O quan qualifica de “punt negatiu” “l’augment del nivell de vida [que] havia afavorit el naixement d’una cultura emancipadora” (148).


[Sembla evident que el narrador se situa en el punt de vista del protagonista; si no fos així, no qualificaria de “follia” el corrent antiesclavista, i no consideraria negatiu l’augment del nivell de vida.]


Podríem pensar que el narrador, com s’ha fet tan sovint en la ciència històrica, sent una no ben dissimulada fascinació pel seu personatge, un personatge “empoderat” (com es diu ara); per un personatge fet a si mateix que arriba a un dels més alts escalafons socials i de l’estat: no per ser senador, no per ostentar dos marquesats, sinó per posseir l’autèntic poder, com és el poder econòmic. Serà el banquer del rei, l’almirall sense divises de la flota mercant i, en definitiva, el més afortunat dels homes: l’afortunat de la seva pròpia fortuna.


Podríem pensar que, en efecte, el narrador sent admiració pel seu personatge i es posa en el seu lloc o al seu costat.
Però estic convençut que aquesta posició forma part de la seva estratègia narrativa.

De fet, totes les veus canten la fortuna: la veu del propi personatge, la veu del poder polític que necessita els seus diners, la veu de la gent que l’admira i se’n beneficia de la seva “generositat”, etc. Doncs, a totes elles s’afegeix la veu del propi narrador. Per contra, el protagonisme dels negres, dels esclaus, pràcticament es limita a la fortor que desprenen, una “fortor que mareja”, diu. Els esclaus no tenen rostre, no tenen veu, ni tan sols un petit espai per al lament o el gemec. I tot, segurament, perquè tota fortuna desmereix en presència de l’infortuni.


Així, qui hi ha a l’altre costat? Qui fa la rèplica a un personatge oportunista i desaprensiu? Naturalment la farà tot aquell lector que prengui consciència dels fets i que no necessita que li remoguin emotivitats que ja té prou despertes; però també la fa –ara sí– l’autor. És l’autor qui ha “contractat” un narrador que no pensa rebaixar la fortuna de l’afortunat Martí Olivar, per tal d’humanitzar-lo, per fer-lo una mica acceptable. No oblidem que la debilitat sempre commou, fins i tot la debilitat dels poderosos. I és que, si hi ha càstig i penitència, això ja és una expiació i la culpabilitat se suavitza. Si hi ha justícia, hi ha reparació, per molt que els fets siguin irreparables.


Si el narrador hagués adoptat un principi de crítica o de reprotxe, si el narrador hagués intentar fer justícia, o, fins i tot hagués posat una mica d’empatia, en lloc de limitar-se a relatar els fets, el personatge hagués quedat, ni que sigui mínimament, humanitzat. Els fets són com són i el judici l’ha de fer qui els contempla.


Però bé, ara no es tracta de fer consideracions ètiques o psicològiques.
Això és una novel·la; una novel·la que, com a tal, té un munt de virtuts formals, a més del seu notable bagatge documental. Entre elles, podríem destacar la seva fluïdesa palpitant, un argument que incita a saber més; una trama que atrapa, que enganxa, i, en definitiva, un estil directe, eficaç, sense concessions a una ornamentació que no li escau a un tema com el que tracta, i a unes referències històriques objectives.
Per només posar un exemple d’aquest estil directe, diré, en un to una mica jocós, que en tot el text apareix el mot “metàfora” dues o tres vegades, si no m’he descomptat. Una d’elles apareix referida al mateix Martí Olivar, quan es diu d’ell que: “decidí que parlaria clarament i sense metàfores”. El cas és que el narrador no en fa ús, de metàfores, llevat de les que el llenguatge habitual incorpora d’una manera espontània i gairebé imperceptible. Tot i així n’hi ha una de remarcable (més que metàfora és un símil, però, pel que fa al cas, és el mateix); diu: “un sol que pesava com una mola sobre les olives”.
I nosaltres podríem dir que hi ha fortunes que capolen com un trull.


Bé, no sé si la meva exposició ha estat afortunada o no. Però allò que puc dir amb rotunditat és que estam davant d’una novel·la remarcable, molt recomanable, una novel·la que és llegeix com una crònica, com una crònica de la condició humana.


Víctor Gayà
29-11-23

<strong>Neix la <em>Biblioteca Digital de les Illes Balears </em>de Nova Editorial Moll</strong>

30 de novembre de 2023

<strong>Nova Editorial Moll publica ‘1939. El gran exili menorquí’ o la memòria perduda dels vençuts</strong>

30 de novembre de 2023