«Panxa roja i home de call vermell». Llibre d’esvalots a Manacor

«Panxa roja i home de call vermell». Llibre d’esvalots a Manacor

El següent text és obra de Miquel Àngel Adrover, poeta i glosador campaneter; fou llegit a mode de presentació del poeta i de l’obra el passat 24 de setembre a la llibreria Món de Llibres (Manacor), en un acte que comptà amb la participació de l’escriptora i filòloga Magdalena Gelabert.

Si quan parlam de Damià Huguet és impossible fer-ho sense omplir-nos la boca de Campos, anomenar Guillem d’Efak sense mencionar el Barracar o Miquel Àngel Riera sense parlar de Manacor, és una missió extremadament complicada parlar de Damià Rotger sense anomenar la terra, sense anomenar Menorca, però també Ciutat, sense tornar a les nits de bauxa i taverna de Santandria a Cala Corb, de l’Oli 13 al bar Hat; és impossible parlar de Damià Rotger sense parlar de la mar, que mena ones de flamenc i d’havaneres.

Bar Roko.

Si parlam de cançó menorquina és inevitable no anomenar Tòfol Mus i Ortega Monasterio. Si ho feim de poesia menorquina és totalment impossible no senyalar Damià Rotger com a figura consolidadíssima dins les files d’autors illencs, bevent directament dels dos poetes de referència de Menorca, Pere Gomila i Ponç Pons, però no només bevent-ne, sinó engatant-se’n, paint i digerint i sucant-ne la nova poesia, però mai deixant de banda la Illomania Ponçposiana. En Damià, tot explicant el poema “Sacáis” diu: «En caló, sacáis vol dir ulls. I el blau dels meus ulls té la llum de Menorca, del mar, però també s’hi veuen algunes ferides per la pèrdua d’innocència».

Esvalot: Substantiu masculí.

  1. Alteració o pèrdua de la tranquil·litat i el silenci
  2. Estat d’agitació i eufòria. Fer crits, brogit i causar desordre
  3. Actuar de manera apassionada i impetuosa. Situació d’exaltació i disbauxa.

El poeta ferrerienc, panxa roja i home de call vermell (Deu ser que Ferreries és el Campos de Menorca) és un cúmul d’esvalots que amb la precisió de tipògraf s’ha abocat sencer dins aquest llibre que s’anomena així, Llibre d’esvalots que va sortir de mans de la Nova Editorial Moll a punt per Sant Jordi d’enguany, prologat per Vicenç Altaió i amb unes il·lustracions espectaculars signades per Mireia Cabaní, que també acabava d’arrodonir l’anterior llibre d’en Damià, Arèola, premi Bernat Vidal i Tomàs de Santanyí 2019 i editat per Àdia Edicions.

Es tracta d’un llibre preciós, on a més d’haver-hi els poemes hi ha una sèrie d’endreces al final en què revisa alguns d’aquests poemes en una prosa lluenta i engrescadora, de les inspiracions, de les significances, dels esvalots. A més a més, és un llibre pioner en un altre tema. Fa uns anys vaig assistir a una taula rodona en què el poeta Josep Pedrals va dir «estam venent partitures a gent que vol comprar CD’s», referint-se a que el mercat de la poesia d’avui fa molt més incís, per la comoditat, en la lectura oral dels poemes, en els espectacles de rapsòdia, que no en la lectura privada, silent i individual. El darrer llibre de Damià Rotger Miró, a la primera pàgina, porta un codi QR que us menarà directament a la veu del poeta recitant-vos. Pel mateix preu el llibre en paper i l’àudiollibre. Tot plegat una ganga i una festa.

Segons el prologuista, aquest llibre és un espai de cambres sense sostre habitades per les funcions vitals en actiu de l’estructura. Damià Rotger destaca dues d’aquestes funcions, la d’Interrogar i la de Sacsejar. Ell, amb el poema tempta els límits del llenguatge i la pensa.

VERA I MAI   

Desenterrar del mot  
allò que no caigué.    
Penjar la llum.          
Recordar el cor que mai       
bategà a dins ni a fora de l’enlloc.   
Tallar les venes a la ubiqüitat.         
Estimar l’eina que odia la son.        

Tenir la certesa         
que l’impossible, tanmateix, 
també habita el seny.

En Damià ens diu que l’impossible, tanmateix, també habita el seny, però també ens commina a cosir-nos els ulls amb filferro, si volem conèixer el pecat. Els esvalots ens lliuren al caos, al flirteig entre el que es pensa i el que s’escriu.

En el transcórrer de les pàgines, el Damià illòman ens mena un seguit de cales d’aigua blava i calma, però també ens arrossega pels carrerons de ciutat, de nit, on hi sonen guitarres rascant vida i puntejant poemes. La Guitarra, si no existís l’haurien d’inventar, guitarra salvaguarda dels pobles maltractats, diu, l’Etern que s’estén des del pont fins a les clavilles.

Llegir en Damià és un constant tec-a-tec-a-tec d’ungles de gitaneria ancestral a damunt la taula del bar, amb la consistència escorçada del ficus il·lustre del jardí de la Misericòrdia, però també és una festa engalanada de cavalls i de caixers, èpica, pautada, elegant, i alhora els caixers també és una desbandada d’indis emplomats cridant i galopant, armant esvalot amb les fletxes i els tomahawks de les paraules. Esmolades. Contundents. Salvatges.

En parlar de la poesia d’en Damià sempre em ve al cap el vers del poeta Joan Perelló, que diu «El poeta és el tipògraf de la fosca». En Damià és un poeta tipògraf, però no sabria dir si ho és de la fosca, ja que la claror dels paisatges enlluerna tant o més que la dels neons del bar.

A la darrera pàgina d’aquesta obra que tenim a les mans hi diu que «una cançó és una bona lletra, una bona música, una bona interpretació, un bon so i alguna cosa més, que ningú sap que és  però que és l’única cosa que importa». Així, idò, igual el poema, la vida i la tipografia.

Deixau-me acabar, idò, abans de donar-li la paraula a en Damià, amb la lectura del “Cant Sisè. Trebalúger. Cova en mi menor”. Perquè parlar de Damià Rotger i no parlar de Trebalúger ni de tipografia seria un pecat tan gros com no devorar aquest llibre.

CANT SISÈ:  
—Trebalúger. Cova en Mi Major    

El camí és llarg però tendra l’arribada.      
Després de niar-nos al fons de la cova,       
el dia, defenestrat, minva i la cala    
se’ns obre amb imminència delirosa.          
No cal donar-ho tot a la primera ona          
i ajornem les ganes de ser-nos, deixant-les,
arraulides, sobre el ventre dels estels.         
Mentre t’endorms, a poquets metres del sac
i amb la flama xipollejant espetecs,  
intento dibuixar-te lletres i glifus;     
alguns grafits il·luminats i llegibles, 
tan barrocs com els de Claude Garamond, 
uns contorns glífics i d’ígnia fluència          
que descobreixin, esculturat, ton nom.         
Esmolant el llapis amb la Contraflama       
cantelluda de la nit, busco contrast, 
tensió i expressivitat ambidextre.      
Unes lletres que agrumollin les vileses        
humanes i llueixin la fortalesa          
dels caracters que el gran Fleischmann, punxonista          
holandès, amb intencionalitat           
humil, va gravar i fondre en plom. Fa centúries     
que la lletra tipogràfica esgarrinxa  
lignines i penses, i jo, apetxinat        
en l’ambivalència dels clarobscurs, 
a l’aroma i a l’ADN dels signes, declaro    
un amor total i absolut. Però el temps         
no detura els cursos de l’esdevenir  
i el foc, quiet, inicia el vagareig        
i la nit agombola la immensitat        
que necessita fosca per dormitar.    
Algunes hores —o tres alens de lluna—      
amb els ulls i l’eufòria mig clucs, porto       
engargotant el quadern. I en el paper,         
ni lletres, ni noms. Esvalotada, sols 
una flor portant-te els roncs en pedestal.     

Les Obres Completes de Gabriel Alomar: una col·lecció de país.

2 de novembre de 2021