El següent text va ser preparat i llegit per l’escriptor Sebastià Perelló Arrom (Costitx, 1963) en motiu de la presentació de “Diari d’un pintor a Mallorca” a Quars Llibres (Palma), el passat 15 de desembre de 2021.
Mirar-te la mà mentre dibuixes les lletres
Notes per a un eclipsi insular
Sebastià Perelló Arrom
A writer should write with his eyes
and a painter paint with his ears.
Gertrude Stein
Mais les hommes sont-ils strictement
ce qu’on retire d’eux quand on les voit ?
Georges Perros
1. Qui és Francis Caron? L’autoria aquí ja juga amb el seu descrèdit i amb la seva ombra, i instaura una inquietud sobre l’afany de ser-hi, però alhora insinua una absència. Un pseudònim de qui?Un pintor? L’evanescència autorial. És una obra veritable i això la fa autèntica? La noció d’autenticitat i la confidència que pretén el diari se’n ressenten? La falsedat el deslegitima? El fet de presentar-se com un paper privat, un diari, un discurs autobiogràfic el relaciona amb la veritat? Autorialitat i literarietat són indissociables? Una forma de legitimar-se? Som davant un pintor/escriptor imaginari? I si el text, a més, es presenta com un problema sobre la recerca d’un mateix, qui compareix? Una proposta d’autoficció? Una novel·la que pren la forma d’un diari? Per ventura ja és això: la literatura com a self questioning absolute. Un tema, diuen, que és central en la història de la literatura contemporània. La inscripció sempre fràgil de l’escriptor/ artista en la seva època és una metàfora, i aquí s’hi modelitza també la inestabilitat de la literatura en la contemporaneïtat. Una ficció d’autoria.Una autoria de ficció. Un diari sobre la formació d’un artista incert, un llibre de viatges sobre Mallorca, la ciutat, el barri? Una deriva textual que ens exposa a la nostra inconsistència? Per a una illa que s’ha conformat com un trast disponible i ja és aquí i allà i qualsevol banda, no deixa de ser una proposta que ens interroga sobre la nostra pròpia volubilitat i la nostra versatilitat. Però no cal embullar la troca. I tanmateix en el text ja es produeix allò que afirmava Barthes: je désire l’auteur. Com s’institueix el desig d’illa. I ens queda René Girard: le désir sel on l’autre est toujours le désir d’être un autre. I suram en l’indiscernible.
2. Des de l’inici, amb el trull i el rebombori portuari, ja queda clara l’adscripció al Sud, a la besoin du Sud. La vida barata (els diners i el que valen les coses és un motiu recurrent a l’obra), el color, el moviment. La decepció davant el paisatge no és, aquí almenys,la de George Sand. Però la descripció inicial entre el malson i la caricatura (l’aire criminal dels passatgers, tothom vestit de negre,la brega al port, els portadors i les peixateres amb alguna cosa de granotes, les cares peludes) que reclama allò que veu per tal d’adherir-s’hi ja és tradicional en el marc de la literatura de viatges a l’illa. També mira la colònia estrangera amb els mateixos ulls. Ja ho diu l’autor, la pintura ha d’agafar fins i tot les roques sense pietat, gairebé com una caricatura. La sequedat i la pols com a motius atmosfèrics ens conformen com alguna cosa que es dilueix en partícules que no s’adhereixen i que pot emportar-se el vent. Venim del Sud. I som això: simplicitat. Eroticitat. Atmosfera endormiscada, xafogosa, a l’estil de la mirada que ja va establir aquí, Rusiñol. Vestits negres. I en el seu cas, una certa fixació per la gent grassa. I una clara adscripció als motius del voyage en Espagne, d’arrels franceses. Actituds humanes, ball, música, toros, endarreriment social, presència asfixiant de l’església (litúrgies i cerimònies religioses), la mentida… Però també l’hedonisme. I més que associacions bíbliques i mediterrànies, l’illa s’adscriu a la candidesa, a la natura, a l’essencialisme, al paradís. I és quan també assumeix el discurs de l’orientalisme. Relacions amb la màgia, el misteri, la deessa blanca i altres herbes. Ara ja som aquesta barreja. Una formulació que l’acosta al geosímbol que ja és tradicional de l’illa atàvica. Polisensorialitat. Exotisme. Sublimitat. Un miratge que es transfigura en una quietud beatífica. Illa primària i arcaica, salvatge, indòmita i d’arrels romàntiques.
3. Però també des de la mirada de l’expatriat. Paral·lelismes amb Tànger, Saint Tropez, Arlès, Tahití o Goa, o altres paradisos mediterranis d’Itàlia i Grècia. La mirada cosmopolita. El paradís a la perifèria. L’illa de la calma, la mandra, però també l’illa d’aquells menjadors de lotus de què parlava King. I que tanmateix podem relacionar amb l’oposició entre la societat local i la proposta transgressiva dels residents. I cal recordar, però, que ells no inventen El Terrenon i l’estiueig. Els podem relacionar amb la passió mediterrània de què parla Pemble, amb la tradició del viatge al Sud de victorians i d’eduardians, on descobreixen una part important del que són i com s’acaben imaginant, perquè és en aquest Sud on es fabrica una part negligida de la seva pròpia història. Una veu que conforma també la cultura anglesa, britànica (i el seu miratge en determina molts d’altres) i en el marc de la qual s’inventen aquest Sud. Cosa que també confirmaria la proposta de Fussel. I que també afectaria els expatriats i els viatgers nord-americans dels anys vint i als qui vendran a Europa després de la Segona Guerra Mundial. Però que afecta de ple el nostre present. Endy, quan investiga la promoció de les vacances dels nord-americans a França, la contextualitza en el marc del pla Marshall i en l’agenda política nord-americana exterior. Per ventura caldria investigar aquesta mateixa història en el cas de l’Estat Espanyol. I els menjadors de lotus del Terreno hi tendrien un paper de precursors dels anys vint i trenta d’abans de la Guerra Civil. Hi ha una trama que s’ha investigat poc entre allò que passa abans de la guerra i la promoció del turisme als anys seixanta que fa el franquisme. En aquest sentit també s’hauria de treballar ( i ja s’ha començat a fer) quin és el paper dels alemanys (Arendt, Bril, Klaus Mann, Vigoleis Thelen, Kessler, Otten, Blei, Benjamin,…) i la seva mirada geosimbòlica i imagològica.
4. El desig, Dionís i la feminitat. O la mirada ardent. Per començar també s’ha de relacionar amb el motiu del Sud i els seus valors tradicionals i arcaics. Una representació geopolítica que fa trunyella amb els imaginaris d’aquest Sud i les seves figuracions que provenen del Nord. El Nord que assenyalen totes les brúixoles. El Nord de la raó. I amb aquesta mena de rebuig i fascinació alhora. Atracció magnètica. Aquestes forces atàviques i instintives que sembla desfermar i que inciten a l’eroticitat, a la vida frenètica, a la sensualitat desbocada que desplega l’atmosfera mediterrània. Tot una constel·lació de tòpics i clixés que s’adhereixen a l’heterogeneïtat local i que provenen de l’imaginari del Nord. Es presenten com a marcadors geogràfics culturals absoluts i agafen des del Grand Tour fins al balconing. Sembla que només es tracta de canviar de latitud i es desferma aquesta ànsia dionisíaca que fa perdre el corbam. Els cocktails són motius d’aquesta disbauxa, i no sabem si aquí l’alcohol és la quarta musa, la manera d’abandonar-se a la incertesa, a l’ebrietat dionisíaca i a l’errància, o l’antecedent de la barra lliure, el pub crawling, les happy hours o les party boats. I tanmateix existeixen altres suds: Grècia clàssica, Roma, filosofia, tot allò que diu Vernet que devem a la cultura àrab… També està relacionat amb la confrontació amb l’alteritat. El xoc amb l’Altre, que d’alguna manera ve determinat pels absoluts culturals geopolítics i també ètnics i els discursos Nord/Sud. Hi caldria afegir allò que afecta la dicotomia Illa/Continent. I aquí l’illa, en el cas de Caron i de quasi tothom, és la diferència espanyola. L’Espanya francesa, d’altra banda.
5. La pols. Un dels motius bàsics del text. Que ens reenvia a la inconsistència, però també a les traces, a les empremtes, a la desertificació. Adonis deia que la pols era l’altre nom del misteri. I el llibre se’ns presenta com una polseguera d’imatges, de moments, com si el Sàhara pujàs amunt. També ens surt a camí la pols del món de Nicolàs Bouvier i el seu imaginari de la materialitat de la terra. I la imatgeria atmosfèrica que predomina al text de Caron. O la pols del temps. Tot sembla reenviar-nos a la indeterminació i alhora a l’arxiu, a la caducitat i a la gramàtica del temps. I a aquella recerca de l’imperceptible de què parlaven Duchamp/Man Ray, a aquesta dimensió ínfima del que és real. Criar pols. I un retorn a la idea de la lentitud. A l’atzar, al caos.I en una mena d’espai fluid, a aquell desordre de l’agitació tèrmica, un espai flotant, de coses deixades estar. També la nostra futilitat, i el retorn a l’origen: I will show you fear in a handful of dust, diu Eliot. I la seva indisciplina, perquè nega qualsevol forma de domesticitat. La seva presència matèrica, dúctil, tenaç, i alhora la seva forma de ser volàtil i impalpable. Hi ha una Mallorca en l’obra de Caron que hi és i no hi és. Com si la pols fos le genie de lieu insular. D’una banda residual, la descomposició i de l’altra, fons et origo.
6. Autorepresentació de l’artista/pintor. Alhora mirall i màscara. Abocat a la pulsió de mirar. El llibre com una mena d’interfície entre text i imatge. L’artista i l’alteritat en el mar de l’escriptura de viatges. No cal dir que s’afegeix a la biblioteca d’artistes que són essencials per tal de conformar la textura imagològica de l’illa. Però cal recordar que no tenim notícia de cap obra de Francis Caron més enllà del llibre. Un pintor fantasma enmig de la pinacoteca insular, que d’altra banda s’afegeix a la pauta de reencantament del món d’arrels romàntiques, tanmateix repeteix l’orientalisme, i a una certa reducció al pintoresquisme documental. Ben mirat, cal remarcar que tot i que el llibre simula una mena de confrontació amb l’altre no arriba la reconeixença. Bona part de les interaccions és produeixen en el marc de la colònia d’expatriats. I això i tot repeteix el motiu de la mobilitat i l’art, quan el viatge s’institueix com a mecanisme de renovació artística: residir fora per tal de crear. No debades al segle XX s’insisteix en aquest motiu: el viatge ocupa un lloc essencial en la creació artística. I no cal parlar de la importància de la circulació d’artistes a les Illes a la recerca d’un dépaysement que els permeti noves vies, en definitiva la renovació de la seva pintura. Som davant el viatge d’artista, el desplaçament favorable que genera novetat, accés a l’experimentació i fins i tot a la possibilitat d’exposició. Un espai de llibertat que comporti l’afirmació de la seva diferència, una proposta de vida alternativa i de noves trobades, de noves colònies d’art, que permeti la fluïdesa entre col·legues, que renovi la iconografia, els motius formals i cromàtics, o la descoberta de nous processos de creació. A la recerca de nous sincretismes, de noves possibilitats estètiques. Fins i tot caldria pensar en la necessitat interior de lligar pintura i escriptura. De fet, solen esser els motius dels textos d’artista i que en el cas de Caron es dilueixen. Perquè no és això que conforma el bessó de l’obra. Aquí tenim un pintor que no escriu sobre aquests motius o ho fa de manera molt esporàdica, i tenim un pintor sense obra, perquè d’entrada no sabem ben bé qui és. El nucli del text és una experiència individual i una mena d’història impersonal en un espai que compareix en una atmosfera que provoca la seva pròpia dissolució. Més que un paisatge tenim la cadència de la manera de percebre’l. I ja sabem que allò que sembla cridar la seva atenció són els clixés de l’illa de la calma i la conversió de l’illa en una mena de colònia d’expatriats que determinen fins i tot les motivacions del viatge. Presta una atenció minuciosa als ritmes específics d’experiències diverses que no impliquen el pintor més enllà del pintoresquisme i les relacions del pintor i les seves muses. Ni en els seus recorreguts actua la biblioteca de viatges de l’illa, i en qualsevol cas, la seva mobilitat genera una mena de pauta que conforma un assemblatge semblant a una exposició que en lletra fa trunyella amb les il·lustracions del llibre. D’altra banda, s’ha de dir que el llibre insisteix en una proposta multisensorial. I els clixés actuen com a pantalla per tal d’evitar el rencontre amb el real, que segurament el podria decebre. Per això s’encapsula en una mena de colònia estrangera, i l’illa ja és any where out of the world. Si bé el text es presenta com unaproducció discursiva de l’artista, ben aviat aquesta proposta s’abandona, o almenys passa a ser marginal, i presta una atenció distreta sobre el seu procés creatiu i deixa de ser un diari d’un pintor per esser una altra cosa. La sensualitat, la preocupació material i una certa reflexió conceptual supleixen els motius de l’artista i la seva presa de paraula no és posar a l’embat de l’escriptura les preocupacions sobre la mirada, allò que en francès en diuen le visible a l’épreuve du lisible. El seu treball pictòric tampoc no ocupa la seva gestualitat vital. I la pregunta que ens surt a camí és: Què representa l’escriptura en aquest cas? Què hi fa aquí un pintor escrivint? És realment un pintor que escriu? El llibre, de fet no és allò que a París en dirien la pensée de l’oeuvre. Quina relació hi ha entre l’artista i el fet d’escriure, quina és la funció de l’escrit en el context de la creació del pintor? No hi sabem veure la filiació a un moviment, l’elaboració d’una teoria d’art, un pensament en formació sempre en marxa (diaris, correspondències, notes…), una forma de fer difusió de la seva tasca (revistes, entrevistes). No hi sé veure la dimensió performativa dels escrits d’artista. La pregunta definitiva podria ser: i si no hi ha pintor?
7. Si fos així, quina seria la seva singularitat? Un artista seduït per l’escriptura?En molts de casos al segle XX molts d’artistes es decanten per una pràctica que incorpora l’escriptura en el seu art, en la seva praxi artística, però aquest no és el cas. El viatge provoca el canvi i la pintura passa a ser pura il·lustració? El desplaçament, el descentrament, la confrontació amb l’alteritat fa que l’artista provi altres recursos perquè les eines d’expressió no li han servit davant aquesta nova experiència, davant l’inconegut. Però aquí ja hi tornam a ser. Només tenim aquesta obra única de referència. I ens perdem en la dissolució de tot plegat. Deixar el lloc d’origen, abandonar temporalment la seva identitat, deixar enrere rutines socials i certeses i esdevenir un altre. Entrar en una veritable crisi. Emmalaltir-se, tal com deia Lezama Lima. Per confrontar-se a l’altre. Aquell de paysement que convida a la reflexió sobre la pràctica artística i sobre la seva pròpia identitat. L’escrit viàtic d’aquest diari podria tenir aquest sentit, exposar l’experiència d’una pèrdua de referències, deixar-nos esser testimonis privilegiats d’aquest moments de metamorfosi (les illes des d’antic ja tenen això) d’un que es prepara per ala sorpresa, per al descobriment dels llocs i les seves escriptures. Allà en un territori ambigu entre le pinceau et la plume. Un pintor en suspensió que s’alça de cop i volta escriptor. Això combrega amb la idea de la funció crítica i creativa del viatge i la seva capacitat de provocar mutacions.
8. Però de fet, aquí, tenim una mirada sobre el lloc? És un text sobre l’illa? L’illa compareix o forma part de l’escenografia teatral dels canvis que viu Caron? Entre la letargia i el cosmopolitisme, l’illa s’ha esfumat. En aquella calma sedante de què parlava Azorín. Que d’altra banda ja no era cap novetat, perquè és una versió de la mandra meridional del tòpic. En el paisatge primordial que l’illa representa des de temps immemorials. Un procés d’insularització sobre la vida dels expatriats i aquell derecho a la holganza d’Unamuno o el crucero de olvido de Salaverría. O allò que deia Jabès: l’illa va ser abans la manca, el forat, l’oblit.I amb això ja som a qualsevol banda. No sabem si som a Mallorca, a Tucumán o Cuernavaca, com li passa a l’autor de Viaje a Mallorca. L’illa ja és un balneari. A dues passes i a bon preu. Un espai difús, on inventar-se, sempre un altre lloc.
9. I aquest altre lloc podria ser una nova forma d’insinuar una joie de vivre en temps terribles, una sensualitat, que d’altra banda, ai las, ja no sap dir adéu a tot això. No podem oblidar que el llibre és del 39. I just abans, a l’illa,ja hi havia refugiats que fugien de l’Europa nazificada i dels seus sicaris que passejaven per l’illa i que ben aviat els denunciaran davant el règim franquista. I les aventures del nostre Figaro, com si fos una mena d’avatar d’un pintor enigmàtic, i sense obra més enllà del que tenim en aquest llibre, poden llegir-se com una proposta de la nostra modernitat insular, que s’esvaïa just quan es publicava el llibre a Londres, o bé com un antecedent del paradís sexual d’Europa, quan a la via de cintura de Palma titil·lava el cor del Mustang Ranch, el prostíbul més psicodèlic d’Occident i el mite sexual insular ja era, en boca de Paul Theroux, una cova sado. En la seva ambigüitat fa la seva fortuna.
10. L’illa en aquest llibre també es configura com una imatge mítica de la dona. Des dels antics, en la seva doble dimensió eròtica i maternal. I en les diverses representacions de la feminitat que alhora fascina i inquieta. És natura, immediatesa, pulsió, i en la història hauríem d’arribar, en el nostre context cultural, a la literatura grega clàssica per tal d’anar rere les empremtes d’aquesta associació que és tan evident en el llibre de Caron. Qualsevol illa amaga una Calipso, o sirenes o nereides. És quan arribaríem a la publicitat: la femme est uneîle. Fidji est son perfum.
11. Mallorca ja és un assumpte del passat. I mirar enrere ja no serà mai possible. Aquest diari d’un pintor té no sé què d’un cant de cigne. Quan ja sabíem amb Paul Valéry que érem mortals. I en la nostra fragilitat extrema ens amorràvem a la gerra insular d’un paradís que feia aigua i s’escolava també en la barbàrie. Fins i tot Bernanos no va callar en aquest sentit. Per ventura és cert que d’alguna manera ens feia present allò que perdíem entre la màgia la intimidació. I aquest lloc només podia inscriure’s en la literatura i la ficció, en la pura virtualitat. Per això ja va bé pensar que no sabem qui és Francis Caron, ni és segur que fos pintor més enllà de les vinyetes del llibre, en una illa que ja era una pura virtualitat, entre el paradís i l’exili, l’espai claustrofòbic i la misèria franquista, quan ja no hi havia manera d’oblidar el desastre i la barbàrie que planaven sobre Europa. Només podíem dir adeu a l’illa i maleir allò que no la feia possible. Un llibre miratge sobre una illa que ens permet inventar allò que sempre és lluny, entre la fascinació i l’angoixa. Un espai al marge de l’hostilitat que rondava arreu. Un espai transitori, fins i tot Robinson se’n va de l’illa. Un espai de la topofília, que tanmateix cal abandonar. Perquè ja ho sabem, sempre són un espai de l’inconegut. I en aquest lloc, tenc por que nosaltres no hi som. El títol en català fa trampa. A l’original diu: Majorca: The Diary of a Painter. Mallorca aquí és el diari d’un pintor, una illa escrita, una illa autobiogràfica, un illa que és aquest diari. I aquesta quietud uterina insular (regressus ad uterum) del mite. Una mena d’univers protegit que no era aquí. Sinó una Nouvelle Cythère, l’illa del plaer i de la seducció, del llibertinatge galant i de la transgressió de la moral sexual. O Tahití. I el mite de la vahiné. També ho sabem, l’amor és insular. Una feminització de l’espai que sembla als antípodes del model normatiu, una feminitat hiperbòlica que no deixa de ser una fantasia masculina, d’altra banda, fins i tot en les seves insinuacions sàfiques primordials (Rosemarie i Jeanne). La sensualitat. L’illa-dona. Ulisses i Cal·lipso. I el fantasma topofòbic: l’illa presó, l’illa exili. L’illa solitud. I l’illa de Caron és Mallorca que es transforma en una mena d’illa deserta que reprodueix un espai edènic, lluny del món hostil. I s’institueix com una mena de ginecocràcia. Ja en parlava François Moreau: l’illa és un univers femella. No cal dir que el poder de seducció és totalment precari i lluny de qualsevol novetat aparent. I tenc por que en el cas de Caron, lluny de qualsevol vel·leïtat feminista, la cosa s’acosta més a la tradició de les illes barroques i preciosistes de les intrigues galants: illes afortunades, illes delicioses que conformen aquell superlatiu espacial de què parlava Fougère, i que al segle XVIII situarà als mars del sud, al Pacífic i tendrà com a model i arquetip la vahiné de Tahití. I que en el llibre de Caron representarà la javanesa.
12. En aquest sentit, aquí, Mallorca, i l’illa, d’alguna forma es converteix en els antípodes on poder recular en la memòria i en la història fins a l’illa primordial i edènica en la qual cercar una plenitud harmònica d’un món original. Com una mena de Tahití (i de sobte, tot això fa pensar en Gauguin) on fixar un somni d’un món anterior i simplificat. Però fins i tot amb aquesta mitificació i amb aquesta mixtificació no es feia altra cosa que parlar de nosaltres mateixos. A Mallorca no hi havia vahinés, i el mite havia de trobar les seves versions en la pròpia colònia estrangera. El mirall no era capaç tanmateix de fer desaparèixer allò que passava a Europa. El paradís ens abocava a la decepció, perquè tots els paradisos són paratges de la pèrdua. És indefinible, i l’aire irreal, i un pintor, del fet d’escriure, només n’extreu el fet d’observar-se la mà mentre dibuixa les lletres. No dirà res de la sevafeina, només que l’acosta a Déu. El mite adàmic fa aigua i una Venus sobre un núvol només és una forma de descobrir que el paradís no és un lloc on puguis romandre.
