“Blue Bar”, un viatge a la Formentera dels hippies

Durant la segona meitat dels anys seixanta prendria forma una nova corrent de pensament; una veritable escapatòria per a una nova generació educada en el marc de la societat de consum. Així, mentre el conflicte de Vietnam vivia el seu moment més àlgid, un gruix significatiu de joves començaren la seva pròpia guerra contra l’individualisme, el materialisme i l’aïllament; en el atzarós camí de trobar-se a si mateixos, donaren pas a una nova revolta que els portà a exagerar les seves vestimentes –colorades, amples, fàcilment distintives– i experimentar en primera persona determinades pràctiques sobre les que existien nombrosos tabús socials, com el nudisme, l’amor lliure o el consum de drogues psicoactives.

En aquest context històric, les Pitiuses esdevingueren un escenari paradigmàtic a l’hora d’il·lustrar l’arribada dels hippies a la Mediterrània occidental: Eivissa i Formentera posseïen un paisatge idíl·lic que connectava amb una visió austera i contemplativa del món. Joves de diferent origen i posició social començaren un viatge iniciàtic i d’autodescobriment a espais concrets (Sant Jordi de Ses Salines o alguns dels pinars del centre de l’illa en el cas d’Eivissa i La Mola o la platja del Migjorn en el de Formentera) fent de les Pitiuses el veritable epicentre del hippisme a les Balears.

D’alguna manera, hi havia la necessitat de radiografiar allò que estava succeint a Formentera mitjançant l’observació directa. Això és, precissament, el que va fer el català Josep Maria Rossell Mas. Just tenia 32 anys quan trepitjà Formentera per primera vegada i d’aquella experiència iniciàtica –un viatge que havia començat durant les vacances de Pasqua de 1970 i que es perllongaria fins la tardor del mateix any– se’n deriva el llibre Blue bar: 118 breus textos que el mateix autor definiria com un «enfilall de contarelles» i que, a mode de quadern de bitàcola, resumiren de forma fidedigna els 111 dies que passà a l’illa.

La moguda travessia amb la Joven Dolores –barcassa que realitzà el trajecte entre Eivissa i Formentera des del 1965 fins mitjans dels anys noranta– marca el rumb cap a un viatge iniciàtic profundament transformador; per això mateix, l’autor s’hi refereix com «l’illa de les metamorfosis» i argumenta que «els que hi van per primera vegada en tornen transformats: és el secret de Formentera». Ben aviat, el narrador quedarà estorat davant del paradís babèlic que s’estén davant dels seus ulls; una postal paradisíaca on «tots són desconeguts; veus anònimes, emergides tot plegat de l’ombra; noies i nois que veuràs i tractaràs per primera i última vegada; efímers i plens contactes en la temporera pàtria de jovent».

Un dels principals punts d’interès de Blue bar és l’oda entorn el paisatge: de conviccions profundament conservacionistes, Rossell defensarà la necessitat de preservar aquell «salvatge paradís» incidint en la bellesa «robinsònica» de Formentera; evocant l’obra de Daniel Defoe, Josep Maria Rossell creu haver trobat la bellesa en aquells paratges solitaris «segrestats de tota massa humana», que deixen l’autor amb «els ulls embriacs de natura». La costa quasi verja d’Es Carnatge, les cavitats de La Cova Mala (Sa Mola), el Racó de S’Alga (s’Espalmador), el Cap de Barbaria («Llonguíssim morrot d’obagosa verdor, ribetejat de salivera als flancs») són objecte d’una interpretació poètica i sublimant. El paisatge natural de Formentera contrasta amb els nous escenaris activats per l’economia turística: el relat de Rossell ens convida a visitar la Fonda Pepe, sempre estibada de gent; la pensió Entre Pinos i El Magoo d’Es Pujols, boîte al bell mig d’un pinar; el centre de Ca Marí, els restaurants La Tortuga i San Fernando, i, tal i com reflecteix el mateix títol del llibre, el cèlebre Blue Bar. Situat al kilòmetre 8 de la carretera de La Savina a La Mola, era un «lloc obligat […] el més interessant de l’illa» i que, anys enrere, havia aparegut del no-res amb el nom de Cantina Mari-Jesús. El mot, difícilment impronunciable per a molts dels visitants estrangers, acabaria mutant en el popular «Blue Bar» a causa de la pintura blava que cobria la tota la façana de l’establiment.

El text de Rossell té un alt interès per explicar la idiosincràsia de Formentera abans del gran salt turístic de les Pitiüses; adverteix de l’amenaça que representa la turistització d’una veïna Eivissa plena de visitants que «pul·lulen arreu, igual que un flagell d’insectes» al temps que es lamenta de veure com, a Formentera, «cada matí, els arenys són envaïts per uns autocars que, a toc de clàxon, formen legions senceres i residuals d’alemanys». És el final de la utopia; un punt i apart tant per a la fisonomia de l’illa com la mentalitat dels seus habitants.

Rescatar Blue bar amb l’objectiu de presentar-lo a un nou públic no només és un acte de justícia cap a l’obra i el seu autor; esdevé l’oportunitat d’arrabassar a les urpes l’oblit un valuós relat en primera persona que, tot i el seus fonaments subjectius, testimonia un moment decisiu en la història recent de Formentera i, per extensió, les Pitiüses. Més que una simple crònica sobre el hippisme, Rossell aportà un text que descrivia profusament el final d’un món i el naixement d’un altre de nou, amb el valor afegit d’incloure informació d’alt interès sobre aspectes polítics, socials, econòmics, culturals i, també, paisatgístics. Aquestes pàgines ens permeten reviure una Formentera idealitzada i perduda però que, com les utopies, encara batega a la memòria d’aquelles persones que van quedar captivades per ella.