A Quadern de Magranes res no s’allunya massa dels eixos planetaris que Jacint Sala, a força d’originalitat i de rigor, ha anat bastint amb la seva obra personalíssima, estimulant i reiteradament premiada; uns eixos que, partint de l’espasí de les preguntes sobre algunes antinòmies -vida o cultura, paraula o silenci, temporalitat o transcendència- acaben per situar-se, al capdavall, després d’un laberíntic, inoblidable trajecte, al mateix punt de partida, que no és altre que romandre meitat insolents, meitat vençuts davant la pròpia capacitat d’interrogar-nos. Premi Bernat Vidal i Tomàs 1991