Panegírics blancs

Llorenç Moyà i Gilabert de la Portella (Binissalem, 1916-Palma de Mallorca, 1981). Fou poeta, dramaturg i narrador, assidu participant de la vida intel·lectual de Mallorca i col·laborador de la premsa insular, especialment a Última Hora (1977-1981). Inicia la seva obra poètica seguint els cànons de l’Escola Mallorquina, amb poemaris com La joglaressa i la selecció poètica La bona terra (1949). Als anys cinquanta s’acosta al postsimbolisme i la seva estètica s’uneix amb els nous corrents poètics. Evoluciona cap a un marcat barroquisme amb Ocells i peixos (1953), Via Crucis (Premi Mn. Alcover 1960) o La posada de la núvia (Premi Ciutat de Palma 1955). Durant els anys seixanta escriu obres on introdueix els mites clàssics amb una intenció de denúncia, com Polifem i Hispania Citerior (editades el 1981), peces en plena relació amb el moment històric que es viu. Als anys setanta escriu I, tanmateix, pallasso… (1978) i altres peces de caràcter més intimista. El teatre culte de Moyà també conté una finalitat crítica i és aplegat en el volum Teatre de la llibertat (1993), on destaca Fàlaris (Premi Ignasi Iglésies 1961) i el drama històric El fogó dels jueus (Premi Ciutat de Palma de teatre 1963). Posteriorment es decanta per la recreació del teatre tradicional mallorquí i a partir de 1977 escriu un conjunt d’entremesos, reunits en quatre trilogies, entre elles, El ball de les baldufes (1981). Influenciat per Llorenç Villalonga i Camilo José Cela, també escriu narrativa. Publica l’aplec A Robines també plou (1958), la novel·la curta Viatge al país de les cantàrides (1993) i Memòries literàries (1971, en volum el 2004).