La simfonia dels adéus

La simfonia dels adéus és el títol de la simfonia n° 45 de Franz-Joseph Haydn (1732-1809), el qual la va crear el 1772 per donar a entendre subtilment al seu patró, el príncep austríac Esterhazy, que amb el sou que els pagava aviat es quedarien sense personal per a la seva orquestra privada. Així doncs, al darrer temps de la simfonia els músics van deixant de tocar un darrera l’altre, apaguen la llum del faristol i parteixen, fins que al final queda un sol violí, que sona uns compassos més, acaba la música i també se’n va. Sols queda el record de la seva harmonia. Morey manllevaria aquest nom al músic austríac perquè les narracions del seu darrer llibre tenen un tret en comú: a quasi totes hi compareix un adéu, una pèrdua o una renúncia que deixen, tanmateix, el present inestimable del record a les mans del protagonista. Al recull de narracions s’hi inclouen les premiades als concursos ‘Joanot Martorell’ de 1984 i ‘Baltasar Porcel’ de 1992.