Description
Joan Gelabert (Sa Pobla, 1956). Llicenciat en Dret per la Universitat de les Illes Balears. Ha publicat L’home que no sabia qui era (premi Ciutat d’Eivissa de 1995), El Rumor (premi Ribera d’Ebre de 1998) i El somni més bell (premi ciutat d’Elx de 1998).
La maleta dels mots és una mostra de l’ambició intel·lectual de l’escriptor, inscrita en aquella art humanística que, fins fa relativament poc, amarava i acompanyava poderosa el pensament literari, el qual regenerava els ideals ètics i vitals de l’home.
El protagonista de la novel·la, immers perillosament en el nihilisme de la nostra societat, és el reflex individual de la consciència comuna a què pertanyem, ferida i esquinçada moralment, i tanmateix sostinguda pel Dolor.
Per a l’escriptor illenc, l’Art és la veritable forma amb què l’ésser es manifesta en la realitat; així, ell professa la voluntat que escriure és l’única manera participativa de frenar creativament la força pertorbadora del No-res.
Un fragment de la novel·la:
– L’amor és un trastorn mental transitori.
– Parlo seriosament -va remarcar ella.
– Jo també. Els catòlics sempre heu abusat del mot amor, perquè el sexe per a vosaltres és una cosa bruta. Així, heu bescanviat un mot per l’altre i heu cregut dignificar l’home. L’amor o la moral, són creacions culturals, no pas naturals. Jo, per copsar que és l’amor o l’home, miro la natura, que és la seva realitat; tu, en canvi, gires l’esguard cap a Déu. I com que Déu és amor, ergo la criatura que ha creat també és amor. Jo diria que això és un argumentació fal·laç, que neix de la fe…, de la superstició.
– Oblides que l’amor és un sentiment universal.
– Naturalment: som fills de l’espècie! És així com l’amor garanteix la propera generació.
– Confons els termes. No distingeixes entre instint i amor.
-Tu separes. L’amor no és patrimoni únic dels esperits nobles, sinó també de la canalla!
– Et manca esperit de finesa -digué ella citant Pascal, i afegí-: L’amor és la manifestació de l’esperit, per tant, l’objectiu.
– No! L’amor és la subjectivitat, per tant, el no-res del jo.
– És l’objectiu!
– És el subjectiu!
Es va fer un silenci cru.