Els poemes de La distribució de la sal paren atenció al submón de les manifestacions presumptament secundàries de la vida, aquelles que sovint deixem que ens passin desapercebudes: fruites macades, insectes morts i altres insectes que trafeguegen incansables, els renous de fons, els filtres nocturns de la llum, les branques dels arbres, la brutícia dels carrers, els cotxes abandonats a qualsevol indret de la perifèria urbana. Metonímies que poden remetre’ns a la urgència de l’instint vital, o als primers indicis d’un procés de consumpció que resta inadvertit fins que no és massa tard. Apel·lant a la millor tradició de l’expressionisme i de les avantguardes dites històriques, Joan Carles González Pujalte ha bastit a La distribució de la sal un discurs poètic tan radical com madur, tan rotund com matisat, que accedeix a la fondària a través d’una forta tensió conceptual. Poema a poema, González Pujalte va dibuixant un gran bodegó d’elements en aparença dispersos i residuals, però que finalment configuren una imatge en alta definició de l’existència humana, i d’allò que té de torbador o d’incomprensible. Premi de poesia Vila de Lloseta 2006