El temps llençat al pou

Tot sense estridències ni dramatisme, i amb un sentit poètic admirable. El temps llençat al pou recorda, a vegades, l’atmosfera d’alguns dels paisatges d’Edward Hopper, travessats per vies solitàries, per on no passa cap tren. Vies que no sabem on van ni d’on vénen i que, en certa manera, també són la metàfora de les incertes possibilitats dels mortals. Pere Rosselló Bover ha acomplert aquí l’objectiu de crear un discurs sobre la dignitat personal que ens commou, ens acompanya i ens reconcilia amb la pròpia experiència. Premi Bernat Vidal i Tomàs 2004