Com l’últim joc de mai

Com l’últim joc de mai s’inscriu dins la tradició poètica de la paraula i el silenci; una poesia que posa la paraula com a centre, amb la seva solitud essencial, envoltada de silencis. Paraula que remet a l’origen del llenguatge; paraula al desert, errant i sempre fora de si mateixa, que és alhora paraula sagrada i paraula del cos. Una poesia que intenta recuperar la innocència de la paraula originària, sempre nova, sempre descoberta per primera vegada. Aquesta tradició poètica, que té les seves arrels en l’orfisme i la tradició mística, arriba a la modernitat per mitjà de Stéphane Mallarmé, i continua en diferents moments del segle XX amb poetes essencials com Giuseppe Ungaretti, Paul Celan, Salvador Espriu i José Ángel Valente, entre d’altres. Com l’últim joc de mai és un sol poema fragmentat enmig de silencis, els espais en blanc, que també signifiquen. Hi ha brevetat, concisió extrema i intensitat lírica. És una poesia que intenta portar la paraula al límit, potenciant les imatges, forçant la sintaxi i els significats; cercant la il·luminació sobtada i la màxima expressivitat. Premi Bernat Vidal i Tomàs 2010